marianne,
per explicar-te el que sempre explico.
no em sinceraré pas amb tu,
que m’escoltes per primera vegada.
escric el que haig d’escriure,
ni més ni menys.
no em fa ni por ni vergonya.
és la llibertat absoluta i absurda
de deixar-se anar, de lliscar.
més que tot això:
saber que no tens
cap altre remei.
és la fi dels temps.
arribar al moll de l’os.
ni em planyo
ni em menystinc
ni em vanaglorio
ni em tiro floretes
és el que hi ha.
ho agafes o no.
ho vols o no.
no tinc, ni tens,
cap altre remei.
és una pruïja,
una malaltissa necessitat
de voler dir el que s’ha de dir.
una trista traducció
del que penso tan sol(s)
en un sol moment.
una cagada de colom.
el vol d’un mocador
en un camp de futbol.
