que han fotut a la tele.
maleïda.
però quina grandesa
la de la humanitat
a veure-la petar.
com l’ona esberla els vidres
abans que tot peti
i el vermell i el groc
de l’explosió
hi faci cap de debò.
com deu ser tenir
el poder de les armes.
prémer un enginy
i que tot quedi ensulsiat.
o que el metall
penetri dins la carn
i que, un bri després,
la sang ho amari tot.
i sentir com a poc a poc,
sense cap pressa
però sense descans,
a poc a poc allò
que en dieu vida
s’esmunyi com la llet
que surt de la cigala
quan t’afanyes
i l’amanyagues.
