aquest món i aquesta vida.
qui ho vulgui que s’ho quedi.
passat nadal
menjo torrons
i enceten el telenotícies.
estan bons els de xocolata amb brandi,
i els de guirlache o els que són massa tous.
aquests cossos grisos eren plens de vida.
respiraven, menjaven, cagaven i follaven.
alguns somreien i d’altres estaven
preocupats per si tenien la sida.
la sorra del desert
és amarada de sang
palestina... escric
a l’ordinador
i escolto free jazz japonès.
em fa mal la panxa
i em pesa el cervell.
avui he estat tres quarts d’hora
fent cua a correus. sort
de la música que escoltava.
he vist la puta humanitat.
l’he escrutat. sense so.
de tant en tant mirava
si al meu número arribaven.
el cent quaranta-dos.
pensava que el magí
escriu que tinc una confiança
absoluta amb la humanitat.
sí, és clar, amb la humanitat,
no pas amb això que m’envolta.
tres quarts d’hora per enviar
un llibre i un taló...
de vegades un no pot desfer-se d’una bomba.
com vaig ser capaç d’es-
criure el que vaig escriure
—un poema per a cada víctima—
i no poder suportar el que
de veres és insuportable?
no ho entenc
i no busco cap
mena d’explicació.
odio, odio la vida,
perquè això no és vida.
suïcidar-se és creure en la vida.
