―dóna el sol, però―
em sento sol
increïblement sol
la solitud fins i tot degenera
al costat el mafiós
el perruquer mafiós
no té clients
viu prou bé
xerra amb els veïns
fuma
observa la vida passar
tanca a la una i mitja
fot a parir el barça quan pot
en dos anys no ens hem saludat mai
de vegades ens mirem
―qui té la mirada més rara?―
ens escrutem que dirien els no-sé-qui
aquí assegut
sense res més a fer
passen les hores
passen els dies i els anys
si me’n vaig directament
a la merda no ho notaran pas
