com si fos l’aeroport
sense cap més maleta
que la de l’ànima
a les espatlles
assegut al racó més visible
sota la tele amb veu i en colors
ningú no em mira
ningú no la mira
els cinc que hi són
miren l’infinit a la paret
en què pensen?
alleugereixen el pes
algun sospir
o un esbufec
res més
em criden
mai no sé si és
a l’escorxador
