on hi pengés un gravat matusser
de fàtima, de lourdes o del vaticà
ben segur que, quan me n’adonés,
hi deixaria d’anar.
avui, doncs, he dinat al restaurant de sempre
—kebab de pollastre a l’algeriana,
amb amanida de pot i arròs macarrònic—
i mentre m’avorria fullejant
per quarta vegada el diari de tarragona
—que n’arriba a ser de dolent, collons!—
m’he adonat que a la paret del fons,
davant meu, a cinc metres,
un cutre gravat daurat de la meca,
amb la gran mesquita
i la kaaba al bell mig:
el cub negre sobre el qual roten
set cops els musulmans.
quan els he dit adéu
he sabut que no tornaria
mai més.
