cada dia,
sense faltar-ne cap,
sento que pica a les finestres,
em somriu i em saluda
amb la mà dreta alçada.
jo, per estrany que sembli,
li responc amb la mà
i amb un somriure.
anava a escriure
que és un subnormal,
però no és cert.
és especial.
només poden ser especials.
si no ho fossin
com podrien viure com ho fan?
i quan dic viure
ho dic amb totes els ets i uts.
si no em coneixeu,
no sabeu pas què vull dir.
