per efectes de la ventada,
d’altres es dediquen
a seguir fent el capullo.
cada dia que passa,
dia rere dia, hora rere hora,
sento més fàstic
dels fills de puta que ens governen:
agafats a la cadira,
cordats amb dietes i prebendes,
custodiats per informes estadístics
d’objectius que a mi me la bufen.
exemple dels exemples,
imbècil, idiota i gilipolles
sense cap mena d’esperança,
alliberada de la sang, de la mort
i del desastre per uns mitjonets de cotó
i pels seus acòlits que la defensen
sense capa ni espasa,
amb montera i muletilla...
ella és el paradigma
de la subnormalitat
feta a encàrrec per a un càrrec:
“a tu no t’espio, tan poderós que t’he fet?”,
“espera, que els diré
alguna cosa perquè es calmin”,
a la premsa és clar,
els reporters sense res més a fer
que arreplegar els capellans
que els dirigents o els famosos deixen anar.
cinca cap ací,
pleguen les veles
que bufa massa vent,
però alguna cosa als periodistes els diré.
a qui li importa qui és cap de llista,
què en pensen, per què ho fan?
me’n torno al llit.
amb cinc anys no n’hi ha prou.
desfaré els puzles
i començaré de nou.
