mentre et prens un darrer te
banyat amb melindros de cianur
el sol calenta
però mai
no calenta prou
no has pogut assassinar mai ningú
només cagar-te en la mare que els va parir
no has entès ni entendràs
mai —et faltarà temps—
que la perfecció no existex
les llàgrimes que no has deixat escapar
mai
són les que t’ofeguen en aquesta tristor
en aquesta amarga tristor
en aquest amarg aguantar
en aquesta merda que
—insisteixen—
anomenen vida
—i això, per ells,
ho resol tot
