una assegurança.
m’havia preguntat,
amb insistència,
què passava
si se suïcidava.
li vaig dir, mig en broma,
que havia d’esperar un any.
avui m’han dit que s’havia mort.
al cap d’una hora ha trucat la viuda
per preguntar sobre el quart de milió.
li he hagut de dir que feia mesos
que ell mateix havia anul·lat la pòlissa.
la dona no ha parat de cridar.
recordo això mentre em vesteixo
o em despullo per fotre’m al llit.
m’adono que, cada dia,
sense adonar-me’n,
segueixo el mateix ritual:
sabates - camisa - pantalons - mitjons.
al matí, un altre ordre:
mitjons - sabates - camisa - pantalons.
no sé per què ho faig.
com moltes altres coses.
si algun cop he canviat d’ordre,
volent o sense voler,
m’he tornat mig boig.
ho pensava tot alhora,
com aquella escena
que no em trec del cap:
“aquí huele a cebolla...
aquí huele a cebolla...
todo huele a cebolla...”.
obre la finestra
i es tira pel terrat.
