# 32

és estrany aquest món.
és molt estrany aquest món.
potser l’estrany, l’estranger,
sóc jo, i no pas aquest món.

―Que com estic?
―Doncs naturalment
―cardat, neguitós i melangiós,
―sense haver descobert encara
―els incalculables plaers
―que atorga la vida
―forçosament sana.

Carlos Boyero,
entre d’altres,
ho deix ben clar
amb la seva mala hòstia vital
i amb aquesta depressió vital
que ens acompanya
com la sonda
com la sonda que ens treu
com la sonda que ens treu l’orina del cos

a l’altra banda,
en canvi,
sense cap mena
de recança
de cap mena

he engegat a la merda
una dona de cinquanta i escaig.
Estava molt mancada d’afecte extern
i era una plasta de collons.
Havia intentar endinyar-l’hi alguns cops,
sense èxit: tinc un bon trasto
sense èxit: i no l’hi cabia...
Al final sempre
me l’acabava menjant.
A la merda. Me la sua.
Cal tallar de soca-rel
allò que trontolla
i no s’arregla després
d’intentar-ho més d’un cop.