11 de febrer 2009

# 29

Em calma anar
a donar un tomb,
amb els cascos posats
i sense veure ningú.
Mirada perduda
per no saludar ningú.

Amb New Order
a les orelles
entro a la llibreria
i fullejo i llegeixo
alguns llibres.
Res de l’altre món.
Un plaer que es perd
massa gent.

He agafat un llibre preciós
sobre Srebrenica.
Em podia haver colpit més.

Les calaveres ja no ens diuen re.
Ni aquestes fotos en blanc i negre.
No hi ha re que ens faci mal.
Bé, sí, la gran crisi.

Els cranis tenen ulls.
Dos ulls grans i negres
que ocupen tota la conca.
No estan buits.
Ens miren,
des de la llunyania
del temps i de la mort,
ni tan sols ens acusen
ni ens assenyalen,
ens pregunten què fem aquí.

Què hi fèiem aleshores.

Canviàvem de destinació turística.
L’Adriàtic no ens complaïa.
Duvrovnik seguia essent una perla,
amb màcula de sang i pólvora,
per això no ens atreia.
Fer per fer, anirem a Tunísia,
on Ben Ali ho té tot controlat
i on tothom somriu
amb dos dinars a la mà.