i em van tenir d’home estàtic
abans de rentar-me el cap
―el cap? o els cabells?
assegut, amb la bata negra,
amb l’esquena penjant
perquè no em vull repenjar
en aquella cadira de més de 90º,
pensava no et posis nerviós, relaxa’t,
no demanis cap revista,
no hi ha cap necessitat
d’estar fent sempre
quelcom.
quan em van fer cas
no em va massatgejar la closca.
després em van dir cinc minuts i estic per tu
perquè havia una rossa que es pensava que
perquè portava el cabell tenyit i llaaaaaaaaaarg
estava com un tren
i el tècnic de loreal li feia el pamplines.
jo la mirava i em deia que amb aquella veu
millor tancar-li la boca, si se’m posés dura.
mirava les sabates del perruquer:
les mateixes de l’estiu,
però ara eren iguals però negres.
al final, i per això tot això,
escoltava la ràdio i pensava
sort que no tenen fotuts
els 40 principals,
era no sé què dels vuitanta
―la clàudia parla amb menyspreu dels vuitanta,
com si fos una dècada maleïda:
és la que han de maleir les de la seva edat―,
i pensava que almenys es podia escoltar
i per què hem d’escoltar (i fer i pensar i cagar)
els que diuen tots els altres.
sempre ens manen.
si m’agrada l’otomo
i si vaig darrere dels new trolls...
doncs que els donin per cul a tots plegats.
