no, no n’hi ha
de casualitats
anit em vaig adormir
―el trankimazin fa de les seves, òbviament―
mirant el reportatge sobre pepe sales
on surt l’albert pla fent de gilipolles,
però quan fa de gilipolles malament,
perquè hi ha cops que ho fa bé.
pepe sales: gran figura fins a la sepultura.
ja no recordava que el passat 11 de març,
quan vam fer el sagrat vernissatge fosc,
ens vam posar ―casualitat―
una creu vermella feta
amb cinta aïllant sobre el cor.
en bowie té un ull de cada color;
bé, té cada ull d’un color diferent.
la romero, també;
però això no vol dir re.
no hi ha re, però,
com treure la coberta de cartró
de la bosseta de plàstic,
i després de tocar el cartró
treure el cedé
de la seva pròpia bosseta de plàstic.
ah, els japonesos...
escoltant ONJO 2006 volum 3.
i els diaris o els suplements de cultura
―encara els llegeixo: no ho entenc―
parlen que la literatura que es fa i es desfà
és literatura de la tristesa o de la tristor.
a mi me la bufa, però què s’esperen?
que seguirem ballant contents sota les bombes?
