no m’ho podia creure
—si està prohibida.
en vaig comprar, però, tres.
ahir, quan estava a punt
d’esdevenir tifa de debò,
no pas de trepitjar merda,
que diuen que encara porta sort,
me la vaig posar.
tot el dia, per provocar
i perquè una cosa és l’estètica
i una altra l’ètica, o no?
vaig anar al metge
i em diuen a la recepció:
què hi portes?
no re, una que vaig
trobar al rastro.
a ma filla i a mi
—sobretot a ella—
li agraden les calaveres
i com que sé que
aquest símbol està prohibit
m’agrada portar-lo...
no me’l puc treure
i me’l mira de prop.
quan entris al metge
pregunta-li què hi posa,
sa mare és alemanya
i en sap, d’alemany.
quan vaig acabar
d’explicar-li els meu mals,
li ho vaig assenyalar,
s’ho va mirar de ben a prop,
i anava recitant i canviant
les paraules i el to.
em va dir que on anava amb això,
que em buscava la ruïna
—encara més?
hi posa una cosa així com
“el meu orgull és la fidelitat...
o una cosa semblant”.
“el meu orgull és ser fidel”
sense cap mena d’ínfula nazi
com a símbol d’aquesta època
i de mi.
el meu orgull és ser fidel.
a les meves idees.
ser fidel a tot en el que crec.
la qüestió, però,
és saber en què crec,
encara hores d’ara,
saber en què crec,
en què no crec ja ho sé,
ho és tot.
